«Passejar pels seus carrers, és retrobar, molt possiblement, la utopia que l’enginyer Ildefons Cerdà va proposar, el 1859, per a les illes i els habitatges en el seu primer projecte d’Eixample de Barcelona, una proposta de contacte entre la ciutat i el camp que ni ell mateix va poder dur a terme.»
Mercè Tatger (1990)
Existent des del 1942, la Urbanització Meridiana és propera a tres barris de l’Eixample, tres indrets que per la gran conservació dels seus trets més significatius, fan de frontera històrica amb els barris més propers, Guinardó, Sant Martí i Sant Andreu.
El seu origen té lloc durant els anys quaranta, quan el passat de Barcelona es trobava en la configuració de petits barris, semblants als de camp, que a poc a poc acollien la immigració provinent d’arreu d’Espanya. La seva construcció, iniciativa en molts casos dels mateixos veïns, se situava als afores a causa del preu del sòl, molt més econòmic. Significava l’ampliació imminent de la ciutat, explicada anteriorment, però també la generació de petits motors que, amb les seves peculiaritats, augmentaven la identitat del seu entorn.
Tal com afirmava Mercè Tatger Mir a la dècada dels noranta, hi consten 406 habitatges i un miler de persones que cada dia trepitgen el paisatge ideat per l’Obra Sindical del Hogar, un paisatge idíl·lic en una de les zones més denses de Barcelona.
Tant Guinardó com Sant Andreu Arenal eren barris treballadors de la zona industrial que la rodejava. Es tractava d’una zona poc accessible i s’havia reclamat en diverses ocasions la falta d’habitatge. Es va resoldre proposant urbanitzacions amb una ideologia que reivindicava un estil de vida per a classes populars.
Des del 1942, aquestes illes han estat habitatge de protecció oficial. S’havien alçat amb parets de bloc de formigó i teulades senzilles que feien que el seu preu fos molt assequible però, en canvi, només tenien èxit entre alguns habitants de la zona. Tot i el seu barat lloguer, pocs eren els que decidien embrancar-se a mantenir una caseta per la solitud que suposava i, per tant, es preferia un dels pisos que també oferia el nou barri, on es pogués conviure amb altra gent i repartir despeses.
L’illa estava ideada partint de l’eix social, per tal que gràcies a la disposició dels edificis apareguessin espais on fos possible l’apropiació del territori i la vida en societat. Disposant la part construïda de manera que gran part quedés alliberada com a espai verd, molts recorden jugar a futbol sobre la que ara és calçada o trepitjar la sorra de les places interiors. Al cap dels anys però, per por i desconfiança es va decidir tancar l’illa i alçar una balla al seu voltant, convertint-la en un espai verd comunitari que actualment encara guarda racó pel llimoner comunitari, o alguns bancs.